La tutela judicial a més d’efectiva hauría de ser afectiva.
Fa uns dies vaig llegir una notícia sobre un judici celebrat setze anys després d’haver iniciat el procediment. Desconec les circumstàncies exactes del cas, i per tant els factors que van contribuir a aquesta tremenda demora, però la noticia em ve al record a propòsit de la celebració aquest matí d’una audiència prèvia en què s’ha assenyalat el judici per al gener del 2025, cosa que quan escric aquestes notes, suposa més d’un any.
Com que tinc coneixement exacte d’aquest procediment, diré que es va iniciar amb una demanda a l’octubre de 2022 i que el cas en qüestió no presenta cap mena de particularitat que expliqui aquest assenyalament tan tardà ni, fent comptes, quan s’acabi resolent finalment comptant amb els retards que pateix l’Audiència Provincial de Barcelona, passats més de cinc anys.
Les dilacions judicials no són una cosa nova. El que vull destacar aquí és l’aparent fredor amb què són acceptades per la judicatura en molts casos. M’estic referint més exactament a aquesta manca de comprensió o empatia cap al justiciable a qui quan menys se li hauria de traslladar les raons o motius pels quals s’assenyalen els judicis tan tardanament. En cada procediment judicial subjau un conflicte humà, i els conflictes normalment quan triguen a resoldre’s acaben repercutint al pla personal i psíquic de les persones, que és on vull recalar.
Quan al ciutadà se li trasllada la notícia de que el seu judici se celebrarà d’aquí uns anys sense donar-li cap explicació, ja no és només un problema de lentitud, sinó també d’indiferència perquè aleshores l’absència d’explicacions o el trasllat de motius contribueixen a la sensació d’abandó, erosionant la confiança en la imparcialitat i l’eficiència del sistema judicial. I, en aquest punt els jutges, i també els advocats a la part que ens pertoca, hauríen de fer-se càrrec que no tots els ciutadans compten amb els ressorts adaptatius necessaris per encarar aquest estat d’incertesa prolongat. Només una ment que gaudeixi d’una salut cognitiva estable i no presenti desequilibris emocionals té la capacitat de dur a terme processos d’adaptació i ajustament contextual per abstreure’s completament del conflicte durant tot aquest temps. Si no compta amb aquests ressorts, corre el risc de que aquesta adaptació s’internalitzi a través de l’ansietat, l’estrès continu, la frustració i una infinitat de reaccions emocionals susceptibles d’aflorar al camp psicosomàtic.
Ja posats, no cal dir d’aquesta paradoxa atemporal que amaga l’expressió “vist per a sentència”, que suggereix al ciutadà una idea banal de promptitud que poc contribueix a apaivagar el seu ànim si es demora durant mesos. No seria més prudent, i alhora honest, abstenir-se de crear aquesta il·lusió? Al llarg de la meva extensa trajectòria professional no me trobat mai amb un cas en què en concloure un judici s’hagi comunicat la impossibilitat de complir amb el termini legal, que actualment és de vint dies (article 434 de la Llei d’Enjudiciament civil). Aquesta omissió es pot deure, potser, al fet que ja tenim assumit que les coses no funcionen com amb absoluta falta de previsió, per no dir hipocritament, va establir el legislador. Això no obstant, tampoc no puc dir de cap experiència en què s’hagi proporcionat a les parts una estimació més realista en termes de setmanes o fins i tot mesos per a l’emissió de la sentència final.
La demora en la resolució de casos és una cosa que també afecta la percepció de justícia. La societat espera que els tribunals resolguin els conflictes de manera ràpida i justa, i quan aquesta expectativa es veu frustrada, la confiança en el sistema encara es debilita més. Com ja he esmentat, no descobreixo res de nou dient-ho ni segurament remouré la consciència de ningú recordant-ho. Però si no s’expliquen les raons per les quals en determinats jutjats es dilaten la celebració dels judicis més enllà d’un any o s’endarrereixen les sentències diversos mesos, està bé recordar de tant en tant que amb això el que es trasllada llavors a la societat és la idea d’una justícia deshumanitzada. Ho veig així perquè per evitar aquesta impressió no calen grans artificis, enginys, inversions ni reformes processals. Es tracta simplement d’una qüestió de transparència i, si em permeten, de desacomplexament: a cap jutge ni a cap lletrat de l’administració hauria de tremolar-li el pols informant al ciutadà que acudeix a la justícia presentant una demanda d’una cosa tan senzilla com (fent un símil amb el que passa a la sanitat pública) el temps previsible d’espera. I ja de pas, si no és gaire demanar però si molt d’agrair, no estaria de més un gest tan apreciable com oferir-li una disculpa per les molèsties ocasionades.
Crec que semblants ocurrències no són gaire lluny dels propòsits de la Carta de Drets dels Ciutadans davant la Justícia.
